Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Amb la informació que tens a continuació, respon les preguntes següents sobre Josep Maria de Sagarra:
1) Quin any va néixer? I quin va morir?
2) A quin tipus de família pertany?
3) A través de quin poeta noucentista va veure publicats els seus poemes?
4) Quins estudis va cursar?
5) Josep Maria de Sagarra va haver-se d'exiliar per motius polítics. És cert?
6) Enumera breument dues característiques sobre el seu estil literari.
7) Com a poeta, quin tipus de poesia va escriure?
8) A més de la poesia, quin altre gènere literari va conrear?
9) Com eren les seves obres de teatre? Quins objectius tenia com a dramaturg?
Amb la informació que tens a continuació, respon les preguntes següents sobre Josep Maria de Sagarra:
1) Quin any va néixer? I quin va morir?
2) A quin tipus de família pertany?
3) A través de quin poeta noucentista va veure publicats els seus poemes?
4) Quins estudis va cursar?
5) Josep Maria de Sagarra va haver-se d'exiliar per motius polítics. És cert?
6) Enumera breument dues característiques sobre el seu estil literari.
7) Com a poeta, quin tipus de poesia va escriure?
8) A més de la poesia, quin altre gènere literari va conrear?
9) Com eren les seves obres de teatre? Quins objectius tenia com a dramaturg?
Vida
Josep M. de Sagarra va néixer el 5 de març de 1894 a Barcelona, en el si d'una família aristocràtica.
Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i va començar a freqüentar les penyes literàries de la ciutat. A través de Josep Carner va veure publicats els seus primers versos a les revistes de l'època i va conèixer Joan Maragall.
Acabada la carrera, es va traslladar a Madrid i va estudiar durant dos anys a l'Institut Diplomàtic Consular, tot i que va abandonar la carrera diplomàtica per dedicar-se exclusivament a escriure.
En esclatar la guerra del 1936, se'n va anar a París, on es va casar, i va marxar de viatge a les illes del Pacífic. En tornar d'aquest exili voluntari, l'any 1940, es va haver d'adaptar a una nova situació. Va intervenir en activitats clandestines , com ara representacions teatrals en domicilis particulars, i va intentar tornar a estrenar obres dramàtiques amb una alenada de modernització nova, tot i que van ser un fracàs. A partir de 1949 va recuperar les velles formes plenes d'èxit.
Va morir a Barcelona l'any 1961.
Obra
La seva obra és extensa i variada, ja que tenia una gran facilitat per escriure i un gran domini de la llengua: periodisme, traduccions, poesia, prosa narrativa i, sobretot, teatre, que va ser el gènere que li va permetre gaudir d'una forta popularitat. Tot i que per edat pertany al Noucentisme, es va sentir més a prop dels corrents vitalistes del Modernisme.
Com a poeta, la seva trajectòria es va iniciar amb els reculls lírics i populars de Cançons d'abril i de novembre (1918) i Cançons de rem i de vela (1923). Va conrear també poesia de to satíric i sarcàstic a Cançons de taverna i d'oblit (1922) i de to èpic i narratiu en llargs poemes: El mal caçador (1916), El comte Arnau (1928), El poema de Nadal (1930) i El poema de Montserrat (1950).
Com a autor teatral, va estrenar trenta-set obres, la majoria en vers, entre les quals cal destacar: L'hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) i La Rambla de les floristes (1935). Posteriorment i amb menys èxit d'acollida, La fortuna de Sílvia (1947) i Galatea (1948). Amb La ferida lluminosa (1954), però, recobrà de nou l'adhesió del seu públic.
Va conrear un teatre senzill, sense complicacions, que agradés al públic de l'època i el divertís. Volia viure del teatre, professionalitzar-se, i les seves obres es van supeditar a allò que el públic esperava de Sagarra, sempre condicionades per la taquilla. Que una obra fos bona depenia de l'èxit que pogués tenir un cop estrenada, no pas de la qualitat.
Cal assenyalar la influència del gran teatre clàssic en la seva obra dramàtica, sobretot de Shakespeare, Molière o Goldoni.
Va conrear un teatre senzill, sense complicacions, que agradés al públic de l'època i el divertís. Volia viure del teatre, professionalitzar-se, i les seves obres es van supeditar a allò que el públic esperava de Sagarra, sempre condicionades per la taquilla. Que una obra fos bona depenia de l'èxit que pogués tenir un cop estrenada, no pas de la qualitat.
Cal assenyalar la influència del gran teatre clàssic en la seva obra dramàtica, sobretot de Shakespeare, Molière o Goldoni.
Josep M. de Sagarra també va destacar com a periodista amb amb Cafè, copa i puro (1929); com a traductor de Dante, Shakespeare..., i com a novel·lista amb Paulina Buxareu ( 1919), All i salobre (1929) i Vida privada (1932). A més, ens ha deixat un volum de Memòries (1954).
Per conèixer més aquest autor...
Vinyes verdes vora el mar
Vinyes verdes vora el mar,
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster,
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
sou més fines que la userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs,
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
vora la vela que passa;
cap al mar vincleu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes que dieu adéu
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
al llagut i a la gavina,
i al fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor...
pàmpol d'or,aigua, penyal i basarda.
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre,
Vinyes verdes del meu cor...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
verdes a punta de dia,
verd suau cap al tard...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
Josep M. de Sagarra, Cançons de rem i de vela (1923)
Activitats:
a) Relaciona el color verd de les vinyes amb el pas de les hores.
b) Escriu els versos que utilitza l'autor per descriure les vinyes.
c) Quins altres colors apareixen en aquest poema? Amb quin substantiu es refereixen?
d) Busca una metàfora, una anàfora i una personificació.
Activitats:
a) Relaciona el color verd de les vinyes amb el pas de les hores.
b) Escriu els versos que utilitza l'autor per descriure les vinyes.
c) Quins altres colors apareixen en aquest poema? Amb quin substantiu es refereixen?
d) Busca una metàfora, una anàfora i una personificació.
..................................................................................................................................................
JOSEP PLA i CASADEVALL
Vida
Josep Pla va néixer el 8 de març de 1897 a Palafrugell (Baix Empordà). Fou fill i nét de petits propietaris rurals, pagesos més o menys benestants.
La seva formació inicial va ser la típica de qualsevol infant del seu temps i de la rodalia: estudis primaris als germans maristes de Girona. L'educació familiar no va tenir una influència decisiva en la seva formació: va ser una educació neutra i més aviat distant.
El 1913 es va traslladar a Barcelona per tal d'estudiar a la Universitat. Mai no es va sentir especialment atret pels estudis universitaris: inicià la carrera de medicina, que va abandonar de seguida, i va acabar la carrera de Dret més per imposició paterna que per convicció personal.
La major part del temps lliure el dedicava a la lectura a la biblioteca de l'Ateneu, on va participar en una tertúlia que freqüentaven els escriptors de més nom de l'època: Eugeni d'Ors, Josep M. de Sagarra... El contacte amb aquests intel·lectuals va propiciar la seva iniciació al món de les lletres i del periodisme, activitat que va encetar al diari "Las Noticias" tan bon punt va acabar la carrera de dret, que no exercir mai.
El 1920 l'enviaren a París com a corresponsal i durant aquests anys va residir a les principals capitals europees.
La llengua que va utilitzar inicialment en els articles va ser el castellà. Va adoptar el català en el moment en què "La Publicitat" es va catalanitzar. En aquesta època fou el corresponsal més admirat i llegit, i va cobrir la informació dels grans fets de la política europea fins a la dècada dels anys 30. El seu projecte immediat, però, era convertir-se en escriptor, i el periodisme li servia únicament per guanyar-se la vida.
Va publicar el primer llibre, Coses vistes, l'any 1925 i això el va consagrar com un dels més importants prosistes catalans de l'època. Va defugir, des d'un principi, l'estil noucentista imperant i va adoptar una llengua entenedora i amena que li valgué una gran acceptació popular.
Durant aquests anys va col·laborar, en català i en castellà, en diverses publicacions periòdiques ( "La Veu de Catalunya", "El Sol", "Excelsior"...). Mentrestant anava alternant estades a l'estranger i a la Península.
El 1927 va retornar a Catalunya amb la noruega Adi Enberg, la seva companya sentimental fins al 1939.
L'any 1936 la guerra el sobtà a Palafrugell i va fugir a l'estranger (França i Itàlia). Contrari a la República, col·laborà amb l'oficina d'informació del polític de la Lliga Josep Bertan i Musitu, a favor del bàndol franquista.
El 1938 va passar a l'Espanya franquista. El gener de 1939 va tornar a Catalunya i va col·laborar durant un quant temps a "La Vanguardia". S'adonà de la impossibilitat d'entesa amb els dirigents de la Dictadura, després de l'intent frustrat, per falta de confiança del règim, de dirigir La Vanguardia, i el mateix any 1939 es va retirar definitivament a l'Empordà, d'on ja no es va moure mai més, fora dels viatges ocasionals que periòdicament anava fent. És a partir d'aquesta data que comença l'època més fecunda del Josep Pla escriptor. La seva obra, que es recull en quaranta-quatre volums, el fa l'autor més prolífic de la literatura catalana de tots els temps juntament amb Llull.
Durant els primers anys de postguerra, fins al 1945, a causa de les dificultats de publicació en català, Pla va redactar una sèrie de llibres en castellà; però aviat va reprendre la seva producció en català.
El 23 d'abril de 1981 va morir al mas Pla de la parròquia de Llofriu, a Palafrugell.
Obra
La seva vasta obra és un variat mosaic reflex de l'època que li tocà viure. Amb una ploma acolorida on predominaven els adjectius, analitzà minuciosament tot el que va viure o va observar: el paisatge, el país, la gent, la gastronomia, converses de cafè, reflexions sobre art i literatura, la cuina, la història...
En la descripció del país, ocupen un lloc preferent la natura i la gent. Excel·leix en la creació de paisatges rurals i mariners. Pla se sent atret per la naturalesa que l'home ha ordenat i dominat amb la seva intel·ligència i el seu treball. Prefereix una vinya, un sembrat o una masia, per exemple, a l'espectacle de la naturalesa desfermada i caòtica.
Dels diversos grups socials que integren el país, Pla només parla extensament dels que li han estat més pròxims, en especial dels pagesos, dels comerciant i dels mariners.
Un dels trets més destacables de l'estil de Pla és, sens dubte, la claredat. La seva prosa és lineal, ordenada, defuig els períodes sintàctics complexos i té tendència, en canvi, a la frase breu, lapidària. El lèxic és, en general, el comú de la gent.
En Pla l'adjectiu assoleix la categoria d'un recurs retòric de primer ordre. Els seus adjectius són abundants, definidors, amens i precisos. Darrere un nom, hi sol col·locar sempre més d'un adjectiu -a vegades tres o quatre-, que es refereixen sempre a qualitats diferents del nom designat, en un intent d'enriquir-lo mitjançant matisos diversos. Amb aquesta primera matèria pretesament tan senzilla és capaç, en canvi, d'elaborar una prosa elegant.
Són diversos els gèneres que emprà: l'assaig, el reportatge, la biografia, el dietari, les memòries, el relat de viatges, la narració.
Malgrat la diversitat de gèneres i de temes, la seva obra posseeix una unitat inqüestionable. Com deia el mateix Pla, el conjunt és com "una autobiografia molt llarga", ja que ho explica tot com a experiència viscuda. Pla és com un personatge més.
De les obres que va escriure destaquen les següents:
* Assaig: Els pagesos (1952), Les Hores (1953)
* Biografies i retrats literaris: Homenots (4 volums), Santiago Rusiñol i el seu temps (1955)
* Dietaris: El quadern gris (1966)
* Relats de viatges: Viatge a Catalunya (1924), Cartes d'Itàlia (1955)
* Narracions: El carrer estret (1951), La vida amarga (1967)
El quadern gris és un llibre de memòries autobiogràfiques. Sota la forma de dietari, l'autor ens explica, dia a dia, el que feia, pensava, conversava i llegia durant els anys 1918 i 1919, des dels dia que va complir vint-i-un anys, fins que, acabada la carrera de Dret, fou enviat com a corresponsal a París. És una crònica de la formació humana i intel·lectual del futur escriptor.
Per saber-ne molt més:
http://www.escriptors.cat/autors/plaj/obra.php
Tv3 A la carta. Vídeo sobre Josep Pla
Auca sobre Josep Pla
El quadern gris (inici)
1918
8 de març – COM QUE HI HA TANTA GRIP, han hagut de clausurar la Universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s'hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m'agrada.
A l'hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:
– Ja saps que avui fas vint-i-un anys?
I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc –penso– és tan natural! Tenir fills en forma d'incògnita, de nebulosa, ha d'ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per a evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me'n serveixo més, la fredor augmenta d'una manera visible. Vint-i-un anys!
La família! Cosa curiosa i complicada...
A mitja tarda es posa a ploure –una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d'aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana –com la del mar a l'hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d'un blanc de gasa –lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l'aigua que cau l'allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!
Veure caure la pluja, a la fi, m'ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d'estudiar, de repassar els llibres de text, per treure'm de sobre aquesta pesada carrera d'advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d'aquesta classe de llibres la curiositat se'm tanca amb pany i clau.
Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré –just per passar l'estona, a la bona de Déu– el que se m'anirà presentant. La meva mare és una senyora molt neta minada per l'obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d'estripar papers, de cremar velles andròmines, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers se salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal...
[ El quadern gris. OC, vol. 1 ]
1. Pla ens descriu l'aniversari dels seus vint-i-un anys. Com ens ofereix aquesta diada: plàcida, feliç, plena d'inquietuds? Quin és l'estat d'ànim del narrador?
2. Com se'ns revelen les seves relacions amb els seus pares i el seu germà a través d'aquest fragment? El feliciten pel seu aniversari?
3. En aquest quadre familiar, compara el paper que exerceix el pare amb el que exerceix la mare; quin dels dos et sembla més actiu?
4. L'autor exposa un vague pessimisme respecte al destí incert que corre tot paper escrit, i per tant el seu dietari, sempre sotmès a una inexorable força destructora, que en el curs dels segles ens ha privat de milers i milers de documents, perduts irremeiablement. Aquesta força destructora és aquí personificada. Per qui? Hi ha ironia en tot això?
5. Creus que la situació que descriu Josep Pla s'assembla a la que estem passant nosaltres? En què s'assembla i en què creus que es diferencia?
6. Ja veus que aquest és un escriptor que utilitza molts adjectius. En el text hi tens diversos exemples. Posa alguns d'aquests exemples.
MARIA AURÈLIA CAPMANY
Vida
Maria Aurèlia
Capmany (Barcelona, 1918-1991). Escriptora, pedagoga
i política. Neix a Barcelona el 3 d'agost del 1918, filla d'Aureli Capmany i
néta de Sebastià Farnés, tots dos estudiosos del folklore. Ingressa a
l'Institut-Escola i cursa els estudis universitaris de Filosofia i Lletres.
Degut a dificultats econòmiques es guanya la vida com a talladora de vidre i es dedica també a l'ensenyament. En la dècada dels quaranta participa en algunes activitats
culturals clandestines, com les de Miramar, i entra en contacte amb el grup
d'Ariel, una publicació literària i artística editada a Barcelona entre el 1946
i el 1951. El 1951 és directora de l'Institut Albéniz de Badalona. És becada
per l'Institut Francès al Collège de France durant el curs 1952-53 i cursa
estudis a la Universitat de la Sorbona.
La seva carrera literària s'inicia el 1947, quan
és finalista del premi Joanot Martorell amb l'obra Necessitem morir. Un any més tard guanya aquest premi amb El cel no és transparent. La influència de Salvador Espriu és molt
important en l'inici de la seva carrera literària. Ella mateixa reconeix que la
novel·la L'altra ciutat (1955) va ser escrita perquè agradés al
poeta de Sinera.
El seu feminisme, evident en la seva actitud
pública i en les seves declaracions, es fa palès en moltes de les seves
publicacions, entre les quals, la novel·la Feliçment jo sóc una dona (1969).
La seva vida sentimental va lligada a la de
l'escriptor Jaume Vidal Alcover, amb qui conviu des de finals dels seixanta.
En la trajectòria de Maria Aurèlia Capmany també
és molt important la seva relació amb el món del teatre.
Com a actriu, participa en diverses obres de
teatre com L'Auca del senyor Esteve o Primera història d'Esther, i en cinema, a El vicari d'Olot, de Ventura Pons.
És regidora de Cultura a l'Ajuntament de Barcelona
durant la primera legislatura del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC). A
partir del 1987 assumeix la regidoria d'Edicions i Publicacions.
Mor a Barcelona el 2 d'octubre de 1991, pocs mesos
després de la mort del seu company sentimental, Jaume Vidal Alcover.
La seva obra gaudeix d'una gran acceptació del
públic i de la crítica, i periòdicament continua reeditant-se en l'actualitat.
Obra
Novel·lista,
assagista, dramaturga i traductora. Formada en uns anys de “normalitat” i amb
els ideals republicans,
Maria Aurèlia Capmany no ho va tenir gens fàcil per
esdevenir escriptora en la Catalunya de postguerra. Els seus inicis literaris
van estar marcats per les traves de la censura i la migradesa del món cultural
català sota la repressió franquista, fet comú a tota la seva generació.
Inicià
la seva trajectòria literària en la novel·la, gènere que domina tota la seva
producció: el 1947 fou finalista al premi Joanot Martorell amb Necessitem morir (1952), premi que
guanyà un any després amb El cel no és
transparent. Publicà també reculls de contes i narracions, sempre
utilitzant un to allunyat de l’academicisme que prioritza un llenguatge ric,
però fluid, assequible i eficaç.
En
el camp de l’assaig sobresurt la crítica a la condició subordinada de la dona i
la reivindicació de la lluita feminista:La
dona a Catalunya ( 1966), El
feminisme a Catalunya (1973) o Dona, doneta, donota ( 1975).
Reflexionà
també sobre les desigualtats socials per raó d’origen familiar o de classe, les
diferències ideològiques, les convencions de la mentalitat burgesa o la influència
dels mitjans de comunicació de massa, així com sobre la naturalesa de la
revolta juvenil i, a més, feu incursions en la crítica literària, tot plegat
situat en una consciència de país i de la urgent recuperació de la identitat
cívica i cultura.
Autora i directora teatral, s’implicà activament en la creació de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Autora i directora teatral, estrenà Tu i l’hipòcrita (1959), El desert dels dies”(1960) i Vent de garbí i una mica de por (1965) entre d’altres.
Escriví en col·laboració amb X.Romeu l’obra de teatre document Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya (1971), que assolí un gran impacte en les seves mombroses representacions clandestines.
A la dècada dels vuitanta continua escrivint i publicant amb assiduïtat: Lo color més blau (1982), el llibre de memòries Mala memòria (1987), i la novel·la per a joves, La rialla del mirall (1989). A més a més de la seva intensa activitat com a escriptora, Maria Aurèlia Capmany col·laborà habitualment en la premsa diària.
Complementà la seva projecció pública a través de nombroses adaptacions i traduccions d’obres d’altres autors tant per al teatre com per a televisió a partir de guions propis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada