La Guerra Civil va estroncar tota la producció cultural i literària en català. El règim de Francisco Franco va perseguir durament qualsevol indici de catalanitat.
Aquesta repressió es va concretar en:
- la prohibició de la llengua catalana en qualsevol àmbit (publicacions, ensenyament...);
- l'abolició de les institucions culturals i polítiques creades pels moviments anteriors;
- la revisió de qualsevol manifestació cultural que es fes al país (publicacions, cinema, teatre, música...) i la consegüent censura de tot el que anava en contra del règim;
- la persecució de polítics i intel·lectuals contraris al règim, que sovint es van haver d'exiliar.
D'altra banda, el malestar social s'incrementà a causa que l'economia es va fer més dèbil per la guerra i les sancions d'Europa imposades al règim franquista. Amb tot, cap als anys seixanta, amb l'auge del turisme i la liberalització del mercat, l'economia espanyola va començar a créixer i la repressió va minvar. També són els anys en què es van organitzar moviments catalanistes amb el suport de l'Església catalana i grups d'escoltes.
POESIA
Salvador Espriu i Castelló
Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farners el 1913. Va viure, però, a Barcelona, i va passar llargues estades a la casa familiar d'Arenys de Mar. Va estudiar Dret i Història Antiga, tot i que des de ben jove tenia clar que el que realment li agradava era la literatura. Va escriure sobretot poesia i, també, teatre.
La guerra va marcar profundament la producció d'aquest autor. Els temes principals de la seva obra són la mort, el pas del temps, la persecució política i lingüística, i la lluita fraticida.
El mite de Sinera (Arenys llegit a l'inrevés) és present en la seva obra. Sinera simbolitza el paradís, personal i col·lectiu, perdut arran de la Guerra Civil.
Salvador Espriu va morir a Barcelona el 22 de febrer de 1985.
Obra
Des de ben jove va escriure algunes obres narratives com Doctor Rip (1931), Laia (1932) o Ariadna al laberint grotesc (1934). Les seves obres, però, més destacades les trobem publicades després de la Guerra Civil. La seva obra és força unitària ja que el seu tema central és la reflexió sobre la mort.
Cementiri de Sinera (1946) es pot considerar el seu primer llibre de versos. Consta de trenta poemes en què el poeta mostra el seu estupor davant la realitat de la mort, sentida per la pèrdua de les persones estimades. El poeta camina cap al cementiri, cap a la mort, i evoca diferents indrets del paradís perdut durant la infància i la guerra (Sinera), els quals recupera amb el record.
Cementiri de Sinera (1946) es pot considerar el seu primer llibre de versos. Consta de trenta poemes en què el poeta mostra el seu estupor davant la realitat de la mort, sentida per la pèrdua de les persones estimades. El poeta camina cap al cementiri, cap a la mort, i evoca diferents indrets del paradís perdut durant la infància i la guerra (Sinera), els quals recupera amb el record.
El 1960 va publicar La pell de brau que és el seu llibre més polític. Espriu analitza la situació historicosocial de Sepharad (Espanya en hebreu) arran de la guerra i l'anihilament dels vençuts.
En teatre, destaca l'obra Primera Història d'Esther, en la qual estableix un paral·lelisme entre la persecució del poble jueu i el poble català. És una obra molt reeixida i en la qual s'evidencia el domini lèxic de l'autor.
Espriu tenia un gran domini de la llengua, elaborava tots els seus textos amb rigorosa perfecció de forma i de fons, i tenia una gran riquesa cultural, tan clàssica com moderna.
Per saber-ne més: Any Espriu, El meu avi, Retalls
..................................................................................................................
Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.
Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records. Ressona
al carrer en silenci
el feble prec inútil.
Cap caritat no em llesca
el pa que jo menjava,
el temps perdut. M'esperen
tan sols, per fer-me almoina,
fidels xiprers verdíssims.
Salvador Espriu: Cementiri de Sinera
* Intensament preocupat per la mort i el pas del temps, fins al punt que moltes de les seves obres inscriuen en el títol la paraula mort, cementiri, etc. Aquí fa una reflexió entorn del tempus fugit.
...................................................................................................................................................................
..................................................................................................................
Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts. Com sento
rodar velles tartanes
pels rials de Sinera!
Al meu record arriben
olors de mar vetllada
per clars estius. Perdura
en els meus dits la rosa
que vaig collir. I als llavis,
oratge, foc, paraules
esdevingudes cendra.
Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records. Ressona
al carrer en silenci
el feble prec inútil.
Cap caritat no em llesca
el pa que jo menjava,
el temps perdut. M'esperen
tan sols, per fer-me almoina,
fidels xiprers verdíssims.
Salvador Espriu: Cementiri de Sinera
* Intensament preocupat per la mort i el pas del temps, fins al punt que moltes de les seves obres inscriuen en el títol la paraula mort, cementiri, etc. Aquí fa una reflexió entorn del tempus fugit.
...................................................................................................................................................................
1) Llegeix el poema de Salvador Espriu i respon les qüestions següents:
| A vegades és necessari i forçós |
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
|
2) A què es refereix el poeta quan diu "fes que siguin segurs els ponts del diàleg"?
3)Qui són els fills de Sepharad? Quines llengües parlen?
4) A què es refereix quan diu "mai no ha de morir tot un poble per un home sol"?
"Pere Quart" /Joan Oliver
Joan Oliver, que va fer servir el pseudònim de Pere Quart a l'hora d'escriure poesia, va néixer a Sabadell el 1899, en una família burgesa. Va estudiar Dret, però des de ben jove va interessar-se per la literatura. Amb altres joves de la seva ciutat, entre ells Armand Obiols, va formar l'anomenat Grup de Sabadell, fundador de l'editorial la Miranda. També va col·laborar al Diari de Sabadell.
És un escriptor inconformista radical i autor de crítiques socials, sovint molt sornegueres. Es va enfrontar des de molt jove a la seva família, que era conservadora, per motius polítics i religiosos.
Durant la Guerra Civil va fundar l'Agrupació dels Escriptors Catalans i la Institució de les Lletres Catalanes. Va ser una de les figures més compromeses contra el règim franquista. L'any 1939 es va haver d'exiliar, primer a França, juntament amb Pere Calders i Mercè Rodoreda, entre altres. Posteriorment es va establir a Buenos Aires i finalment a Santiago de Xile, on va fundar l'editorial El Pi de les Tres Branques. L'any 1948 va tornar a Catalunya, i el van empresonar durant dos mesos i mig. Va dedicar-se a feines editorials. Cal destacar la seva feina com a traductor d'obres de teatre: Molière, Txèkhov i Beckett. Va ser una figura simbòlica representativa de la resistència activa, juntament amb Salvador Espriu.
Va morir a Barcelona el 1986.
Va morir a Barcelona el 1986.
Obra
L'obra publicada d'aquest autor va sortir publicada amb el nom de Pere Quart, mentre que la prosa i el teatre amb el seu nom real: Joan Oliver.
La seva primera etapa poètica està formada per la seva obra Decapitacions (1934), que va suposar un enfrontament amb la seva classe social, així com també pel poema Oda a Barcelona (1936), on s'enfronta amb la burgesia adoptant una posició revolucionària i nacionalista, i el poemari Bestiari, en la qual presenta un seguit d'animals i situacions amb jocs de paraules. A la segona etapa, amb obres com Saló de tardor (1947) i Terra de naufragis (1956), trobem el tema de l'exili, la mort, l'enyor, i un to elegíac i reflexiu.
Un dels millor llibres del poeta és Vacances pagades, que data del 1960, en el qual l'autor retorna al seu característic humor irònic per reflexionar sobre ell mateix i la societat del moment en què viu. Finalment, en les darreres obres, continua la línia crítica i combativa davant la situació política i social del moment.
En conjunt la seva obra mostra un notable caràcter autobiogràfic i de lligam al seu temps i als fets històrics (la guerra civil, l'exili, les bombes atòmiques sobre Japó...), de vegades amb deixos pessimistes sobre la condició humana. Treballa amb una llengua rica i elaborada, però planera.
En conjunt la seva obra mostra un notable caràcter autobiogràfic i de lligam al seu temps i als fets històrics (la guerra civil, l'exili, les bombes atòmiques sobre Japó...), de vegades amb deixos pessimistes sobre la condició humana. Treballa amb una llengua rica i elaborada, però planera.
Pel que fa al teatre, es poden distingir tres moments: abans de la guerra, durant la guerra i després de la guerra. Del 1936 és la seva obra Allò que tal vegada d'esdevingué, en la qual critica la moral de la classe burgesa, basada en la mentida i l'engany. Durant la guerra, el 1938, va publicar La fam, la seva obra més celebrada, en la qual opinava sobre temes polítics com el lideratge i la corrupció. Finalment, el 1956, va escriure Ball robat, la història de tres matrimonis burgesos que fracassen com a persones.
Activitats
1) Llegeix aquest poema de Pere Quart, que ha estat musicat per diversos cantautors, i després contesta'n les preguntes:
tramuntàrem la carena,
a) Com era la pena sentida pel poeta en el moment de l'exili?
b) A què es refereix quan diu "ratlla"?
c) D'on treu les forces per suportar l'exili?
d) Com és la pàtria somiada pel poeta?
e) Compara les interpretacions musicades que n'ha fet Lluís Llach, Ovidi Montllor i Sílvia Pérez Cruz.
2) Llegeix aquest fragment de l'obra Ball Robat i explica quins dos conceptes contraposats tenen en Cugat i l'Oleguer sobre el matrimoni i la vida en general.
CUGAT: Digues que sóc un anormal, un maniàtic, un ximple…
OLEGUER: No, ja t’ho he dit: ets simplement un intel·lectual.
CUGAT (sarcàstic): Sí, sóc un intel·lectual! Un home que pretén viure alhora dintre i fora de la societat, que es passa la vida fent-se preguntes a les quals prova inútilment de respondre, que s’alimenta d’idees i menysprea els fets. Una criatura absurda i indigesta que té l’audàcia de ser tímid i modest enmig de la petulància i l’aplom dels homes d’acció. És això, oi?
OLEGUER: Bé, força objectiu. Partim, doncs, de la teva definició. Tu ets un escèptic universal, i jo, que visc en la realitat i de realitats, que crec en el que veuen els meus ulls, palpen les meves mans i mostra el meu seny, tinc el deure d’aclarir-te la teva pròpia situació i provar de…
CUGAT: Gràcies, moltes gràcies! No t’esforcis en un treball inútil… (Exaltat.) A veure, tu, l’home de les solucions i les realitats, l’home de la raó infal·lible i del sentit pràctic, digues, digues, què hauries fet en el meu cas? Explica’t, si et plau, explica’t!
OLEGUER: Jo? Què hauria fet en el teu cas? En primer lloc et diré que em costa molt d’imaginar-m’ho.
CUGAT: No defugis la qüestió!
OLEGUER: No, no la defujo… Per començar: la meva dona hauria callat, no m’hauria fet una confessió semblant.
CUGAT: Per què ho suposes?
OLEGUER: Que per què ho suposo? Han passat deu anys, les meves ocupacions m’abasseguen…, i a ella l’abasseguen els fills. Arriba un moment que el matrimoni és una simple juxtaposició… Això no obstant, admetem la hipòtesi que la meva dona un bon dia em ve amb una contalla d’aquest gènere. Què faig, jo? Com reacciono? No faig absolutament res, no reacciono. L’escolto i immediatament oblido el que m’ha dit. Passa el temps i tot se’n va en fum d’imaginacions. Mentrestant la cosa no m’ha fet perdre ni un minut de son, no m’ha distret ni així, m’entens?, ni així de la meva feina. Total: zero!
CUGAT: Sona a fals això, és bo per dir.
OLEGUER: I per fer, Cugat, i per fer! Encara no em coneixes prou. Admès el supòsit, jo raono d’aquesta manera: el meu amic és incapaç de fer-me una bretolada, i, si ho fos, tinc raons per creure que la meva dona no gosaria seguir-lo gaire lluny. Sé els punts que calça!
CUGAT: Digues-ho tot: i estimes la teva dona d’una manera molt relativa.
OLEGUER: Com te sembli… Però estimo absolutament la meva reputació i l’escàndol m’esgarrifa… (Ara, de cop, li sonen les darreres paraules de CUGAT.) És que l’Eulàlia t’ha fet certes confidències?
Pots llegir altres poemes o fragments de l'obra de l'autor a:
http://lletra.uoc.edu/especials/folch/oliver.htm
3) Compara aquests dos poemes i explica quines diferències hi trobes. Fixa't en el to utilitzat (el poema de Pere Quart és una paròdia del de l'Espriu). Els pots trobar també a:
http://www.edu365.cat/eso/muds/catala/literatura/poesia/creacio/pantalla5.htm
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
ASSAIG DE PLAGI A LA TAVERNA
Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n: “Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer”,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva i -nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.
Pere Quart
LA NARRATIVA POSTERIOR A LA GUERRA CIVIL
La guerra com a tema generà poca literatura, en canvi, l'exili i la postguerra sí que foren tema, fins i tot amb textos d'experiència directa, com la novel·la K. L. Reich, de Joaquim Amat-Pinella, sobre el camp de concentració nazi de Mauthausen.
Entre el narradors que patiren l'exili, destaquen Mercè Rodoreda i Pere Calders.
MERCÈ RODOREDA i GURGUÍ
Vida
Mercè Rodoreda va néixer el 10 d'octubre de 1908 en una torre del barri de Sant Gervasi de Barcelona. Va ser filla única i va créixer sota la influència del seu avi, que li inculcà la passió per les flors i l'amor pel país. Als nou anys, però, abandonà l'escola per cuidar de l'avi; és, doncs, una escriptora autodidacta.
Als vint anys es va casar amb un oncle catorze anys més gran i al cap d'un any va néixer els seu únic fill. Decebuda pel matrimoni i la maternitat, va començar a col·laborar en articles i contes a diverses publicacions.
A partir de l'any 1932 va publicar la seva primera novel·la, Sóc una dona honrada?, seguida de tres més, que l'autora va rebutjar per considerar-les de poca vàlua.
Durant la guerra civil va treballar per a la Generalitat de Catalunya i, quan es va acabar, com la majoria d'intel·lectuals i escriptors, va haver d'exiliar-se. Es va establir a París, però n'hagué de fugir amb la invasió alemanya i va anar a Bordeus, on va treballar de modista. Finalment, el 1954, en companyia de la seva parella Armand Obiols, es va establir a Ginebra, on visqué amb gran precarietat. Un cop obtinguda una feina com a traductora per a les Nacions Unides (1954), va reprendre amb renovada intensitat la producció.
Tornà a Catalunya l'any 1978 i s'instal·là a Romanyà de la Selva. L'any 1980 li van concedir el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Morí el 1983.
Obra
Mercè Rodoreda és la més universal dels novel·listes catalans perquè les seves obres han estat traduïdes a més de trenta llengües (anglès, francès, castellà, rus, alemany, italià, finès, vietnamita, japonès, grec...).
Aloma, que va rebre el premi Creixells l'any 1937, és la primera novel·la que l'autora considerà reeixida. Narra l'entrada brusca a la vida adulta d'una noia humil. Es pot qualificar de novel·la psicològica perquè el narrador , del tipus omniscient, fa un retrat d'una adolescent. Hi apareixen ja els temes que tractarà en novel·les posteriors: les relacions amoroses, sempre complicades per la intervenció d'un altre personatge, la condició social i personal de la dona, la visió de l'home com a dominador i de la dona com a víctima, el desengany amorós, una visió desencisada de la vida... L'acció se situa a l'època de preguerra i en una ciutat, Barcelona, espai on tenen lloc la majoria de les seves ficcions narratives.
Després d'una anys d'inactivitat literària arran de l'exili, va escriure Vint-i-dos contes (1958), que representà la seva reincorporació al món de les lletres i amb el que rebé el premi Víctor Català.
La plaça del Diamant (1962), la novel·la més traduïda de la història de la literatura catalana, se serveix del discurs parlat de la protagonista, que s'adreça a algú per explicar-li la seva història, tot i que en alguns passatges del final de la novel·la se serveix també de la tècnica del monòleg interior.
Comença així l'etapa de maduresa de l'escriptora, amb novel·les i contes d'una profunda interiorització psicològica: El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), el recull de contes La meva Cristina i altres contes (1967) i, sobretot, Mirall trencat (1974), la novel·la de la vellesa i de la mort.
Les seves darreres obres son Viatges i flors (1980), Quanta, quanta guerra...(1980) i la pòstuma La mort i la primavera (1986).
Mercè Rodoreda va saber evolucionar des de la descripció de la realitat a la fabulació de mites que van desembocar en contes i novel·les de gran simbolisme, amb un estil aparentment senzill, però d'una gran plasticitat.
A mesura que es va desenvolupant el seu univers creatiu, l'autora s'expressa cada cop més simbòlicament. Així, les imatges-símbols arriben a vertebrar algunes de les seves millors obres, com el colom a La plaça del Diamant, on reflecteix l'evolució i les relacions dels protagonistes. Alguns d'aquests símbols són gairebé permanents al llarg de tota la seva obra: les flors (infantesa i puresa), el mirall (pas del temps, soledat), l'ocell (llibertat), l'aigua (mort-puresa-infantesa-símbol maternal), l'arbre (vida, eternitat), el jardí (infantesa), la lluna (mort i renaixement), el riu (existència humana), etc.
Mercè Rodoreda, El meu avi. TV3
Auca de Mercè Rodoreda
Aloma, que va rebre el premi Creixells l'any 1937, és la primera novel·la que l'autora considerà reeixida. Narra l'entrada brusca a la vida adulta d'una noia humil. Es pot qualificar de novel·la psicològica perquè el narrador , del tipus omniscient, fa un retrat d'una adolescent. Hi apareixen ja els temes que tractarà en novel·les posteriors: les relacions amoroses, sempre complicades per la intervenció d'un altre personatge, la condició social i personal de la dona, la visió de l'home com a dominador i de la dona com a víctima, el desengany amorós, una visió desencisada de la vida... L'acció se situa a l'època de preguerra i en una ciutat, Barcelona, espai on tenen lloc la majoria de les seves ficcions narratives.
Després d'una anys d'inactivitat literària arran de l'exili, va escriure Vint-i-dos contes (1958), que representà la seva reincorporació al món de les lletres i amb el que rebé el premi Víctor Català.
La plaça del Diamant (1962), la novel·la més traduïda de la història de la literatura catalana, se serveix del discurs parlat de la protagonista, que s'adreça a algú per explicar-li la seva història, tot i que en alguns passatges del final de la novel·la se serveix també de la tècnica del monòleg interior.
Comença així l'etapa de maduresa de l'escriptora, amb novel·les i contes d'una profunda interiorització psicològica: El carrer de les Camèlies (1966), Jardí vora el mar (1967), el recull de contes La meva Cristina i altres contes (1967) i, sobretot, Mirall trencat (1974), la novel·la de la vellesa i de la mort.
Les seves darreres obres son Viatges i flors (1980), Quanta, quanta guerra...(1980) i la pòstuma La mort i la primavera (1986).
Mercè Rodoreda va saber evolucionar des de la descripció de la realitat a la fabulació de mites que van desembocar en contes i novel·les de gran simbolisme, amb un estil aparentment senzill, però d'una gran plasticitat.
A mesura que es va desenvolupant el seu univers creatiu, l'autora s'expressa cada cop més simbòlicament. Així, les imatges-símbols arriben a vertebrar algunes de les seves millors obres, com el colom a La plaça del Diamant, on reflecteix l'evolució i les relacions dels protagonistes. Alguns d'aquests símbols són gairebé permanents al llarg de tota la seva obra: les flors (infantesa i puresa), el mirall (pas del temps, soledat), l'ocell (llibertat), l'aigua (mort-puresa-infantesa-símbol maternal), l'arbre (vida, eternitat), el jardí (infantesa), la lluna (mort i renaixement), el riu (existència humana), etc.
Mercè Rodoreda, El meu avi. TV3
Auca de Mercè Rodoreda
PERE CALDERS
Pere Calders va néixer el 1912 a Barcelona. Va treballar com a periodista i dibuixant. Va estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts.
El 1937 va inscriure's com a voluntari a l'exèrcit de la República i va ser destinat a Terol. Allà va escriure un document molt valuós sobre la guerra civil espanyola: Unitats de xoc. També va escriure en aquesta època la seva primera novel·la, Gaeli i l'home déu, tot i que no es va publicar fins al 1986.
Amb l'arribada del Franquisme, Calders va ser internat a un camp de concentració de Prats de Molló. Va poder escapar-se'n i es va exiliar a Mèxic. Allà de seguida es va relacionar amb altres catalans exiliats i va continuar la seva tasca narrativa, escrivint contes i novel·les, que es publicaven a Barcelona. Hi va viure vint-i-tres anys. El 1962 va tornar a Barcelona i, malgrat que continuà la seva faceta literària, es dedicà al periodisme. Va morir l'any 1994.
Amb l'arribada del Franquisme, Calders va ser internat a un camp de concentració de Prats de Molló. Va poder escapar-se'n i es va exiliar a Mèxic. Allà de seguida es va relacionar amb altres catalans exiliats i va continuar la seva tasca narrativa, escrivint contes i novel·les, que es publicaven a Barcelona. Hi va viure vint-i-tres anys. El 1962 va tornar a Barcelona i, malgrat que continuà la seva faceta literària, es dedicà al periodisme. Va morir l'any 1994.
OBRA
El 1936 va publicar el seu primer recull de contes (El primer arlequí) i la seva primera novel·la curta (La glòria del doctor Larén). De seguida va deixar visibles els trets característics de la seva producció literària: l'imprevist o la sorpresa, l'atzar i l'absurd.
El 1955 va sortir a la llum una de les seves obres més conegudes: Cròniques de la veritat oculta. Poc temps després, va escriure Gent de l'alta vall i Demà a les tres de la matinada.
L'any 1964 va guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel·la L'ombra de l'atzavara, i, uns quants anys més tard, Ronda naval sota la boira i Aquí descansa Nevares.
Pel que fa als contes, destaquen Invasió subtil i altres contes, Tots els contes, Tot s'aprofita, De teves a meves i El barret fort.
Els protagonistes dels contes de Calders sovint són homes normals i corrents, amb poca personalitat, tímids, mediocres, amb poca empenta, que es troben davant de situacions que no poden controlar, però que accepten amb resignació. Sovint el protagonista és el narrador en primera persona. Tot i que en els seus contes apareix la tragèdia, la mort i la guerra, el tractament irònic que en fa dóna a les seves històries un to lleuger i poc dramàtic.
En els seus contes, utilitza un llenguatge d'una gran riquesa lèxica però senzill, directe i entenedor. No diu res innecessari, explica coses molt serioses amb humor. I tot amb un sentit metafòric que ens permet endevinar segones intencions en tot allò que narra.
Alguns contes breus
Els protagonistes dels contes de Calders sovint són homes normals i corrents, amb poca personalitat, tímids, mediocres, amb poca empenta, que es troben davant de situacions que no poden controlar, però que accepten amb resignació. Sovint el protagonista és el narrador en primera persona. Tot i que en els seus contes apareix la tragèdia, la mort i la guerra, el tractament irònic que en fa dóna a les seves històries un to lleuger i poc dramàtic.
En els seus contes, utilitza un llenguatge d'una gran riquesa lèxica però senzill, directe i entenedor. No diu res innecessari, explica coses molt serioses amb humor. I tot amb un sentit metafòric que ens permet endevinar segones intencions en tot allò que narra.
Alguns contes breus
L’HORA
EN PUNT
La mort es presentà quan no se l’esperava, i
ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la
mort.
—No sempre, no sempre... —replicà ell—. Ara,
per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí.
Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc
fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell,
tot empenyent-la suaument cap a la porta. Amb la feinada que teniu no em direu
pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb
la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.
BALANÇ Tot just quan estava
a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou. Mentre
queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida.
I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera
que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.
L’EXPRÉS Ningú no volia
dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els
feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.
PER SI ALGÚ M’ESCOLTA Un
dia, només per provar què passava, amb un esperit arrauxat d’aventura, vaig
travessar un carrer amb el semàfor en vermell. No ho aconsellaria pas a ningú!
No tan sols em van atropellar dos vehicles alhora, sinó que vaig haver
d’aguantar uns insults d’aquells que deixen tota la família en entredit. Ara,
amb la lliçó apresa, condueixo la cadira de rodes amb un respecte absolut a les
regles de trànsit.
En podeu llegir alguns fragments a:
http://catalaalcata.blogspot.com.es/2013/04/pere-calders-la-consciencia-visitadora.html
Raspall
L'arbre domèstic
Per conèixer-lo més:
http://lletra.uoc.edu/ca/autor/pere-calders
El meu avi Pere Calders
Molt clar i didàctic aquest repàs per la literatura catalana de postguerra i posterior: pot ser molt sencill pels alumnes, perque inclòs exemples al costat de cada autor.
ResponElimina