Mireu el vídeo i responeu les preguntes següents:
1) Quins canvis hi hagué a nivell polític a Catalunya en el primer terç del segle XX?
2) Quins van ser els objectius del Noucentisme?
3) Quin any es considerà la data d'inici del moviment?
4) Qui va ser-ne l'ideòleg?
5) Quina classe social esdevení motor del Noucentisme?
6) Quines classes socials van protagonitzar revoltes en aquella època? Per què?
7) Quines tasques portà a terme la Mancomunitat i el Noucentisme?
8) A quina època del passat s'emmirallà el Noucentisme?
S’anomena Noucentisme el moviment cultural i literari vigent a Catalunya, sobretot entre 1906 (creació de Solidaritat Catalana, coalició de partits catalanistes) i 1923 (cop d’estat de Primo de Rivera).
1) Quins canvis hi hagué a nivell polític a Catalunya en el primer terç del segle XX?
2) Quins van ser els objectius del Noucentisme?
3) Quin any es considerà la data d'inici del moviment?
4) Qui va ser-ne l'ideòleg?
5) Quina classe social esdevení motor del Noucentisme?
6) Quines classes socials van protagonitzar revoltes en aquella època? Per què?
7) Quines tasques portà a terme la Mancomunitat i el Noucentisme?
8) A quina època del passat s'emmirallà el Noucentisme?
S’anomena Noucentisme el moviment cultural i literari vigent a Catalunya, sobretot entre 1906 (creació de Solidaritat Catalana, coalició de partits catalanistes) i 1923 (cop d’estat de Primo de Rivera).
El 1906 es donen tres fets importants que justifiquen aquest any com a inici del moviment:
- Eugeni d’Ors, ideòleg del moviment i creador del terme Noucentisme, publica el Glosari a La Veu de Catalunya, des d’on va transmetre la doctrina noucentista.
- Josep Carner publica Els fruits saborosos, obra en què reflecteix els ideals ètics i estètics del moviment.
- Es fa el Primer Congrés de la Llengua Catalana, que representa la consolidació de la reforma ortogràfica.
Per contra, el 1920, amb la retirada d’Eugeni d’Ors de la política cultural catalana i la marxa de Josep Carner a l’estranger, es va iniciar la davallada del moviment, que s’agreujà amb l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923.
Tot i que el Noucentisme trenca amb l’ideari estètic del Modernisme, dóna continuïtat a la tasca iniciada per aquest moviment de renovar la cultura catalana per fer de Catalunya un país autònom, modern i europeu. A diferència dels modernistes, però, els intel·lectuals noucentistes col·laboren amb la classe burgesa catalana en el projecte de transformació de la societat.
El Noucentisme pren el món clàssic com a model cultural ja que els seus valors eren ben presents en l’ideari del moviment: ordre, disciplina, perfecció, bellesa formal i intel·ligència.
Ideològicament, el Noucentisme perseguí la perfecció basada en la imposició de la raó, l’ordre, la serenitat i la bellesa formal, en contraposició als modernistes que es decantaren per l’exaltació dels sentiments, l’espontaneïtat i la llibertat formal.
Els noucentistes troben en la ciutat el lloc ideal per dur a terme els principis que s’havien plantejat, perquè era un espai on es produïen els canvis que reflectien els nous camins que prenia la societat. A més, hi havia la indústria i, per tant, la burgesia, que va ser clarament una de les impulsores essencials de la renovació catalana. També senten preferència pels paisatges domesticats, com els horts i els jardins (locus amoenus).
Les vacances (1923), de Josep Aragay, recull l'esperit del Noucentisme: mediterranisme, arquitectura clàssica i popular, civilitat, refinament, tradició i modernitat, una natura humanitzada, i concòrdia entre el món urbà i el món rural.
La mort de Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, va tenir repercussions negatives per a Eugeni d’Ors, que va ser forçat a dimitir dels seus càrrecs oficials. Com a conseqüència d’aquest fet, l’any 1920 va abandonar la seva llengua i va començar a publicar en castellà. Va morir a Vilanova i la Geltrú el 1954.
Va néixer a Barcelona el 1884 en una família d’intel·lectuals, fet que li va permetre entrar en contacte amb el món de les lletres des de la infantesa. La passió per la literatura se li va manifestar des de ben jovenet i als dotze anys va publicar la seva primera poesia: L’Aureneta. Va entrar a la universitat als catorze anys a estudià Dret i Filosofia i Lletres, i hi va descobrir el catalanisme polític. Va treballar activament a l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1921 va ingressar en la carrera diplomàtica i exercí càrrecs a Gènova, Costa Rica Beirut, Brussel·les i París. L’any 1939, arran de la repressió franquista, es va refugiar a Mèxic, on va exercir de professor universitari i va col·laborar amb els intel·lectuals catalans que hi estaven exiliats. Va morir a Brussel·les el 1970.
Va néixer a Barcelona el 1893. Des de ben jove va destacar pels seus coneixements de llengües diverses i el seu interès per les llengües clàssiques. L’any 1911 va traduir del llatí, Bucòliques, del poeta Virgili. Va estudiar Filosofia i Lletres i dret (per imposició familiar) a la Universitat de Barcelona.
L’any 1912 va conèixer la poetessa Clementina Arderiu, amb qui es va casar quatre anys més tard.
Les vacances (1923), de Josep Aragay, recull l'esperit del Noucentisme: mediterranisme, arquitectura clàssica i popular, civilitat, refinament, tradició i modernitat, una natura humanitzada, i concòrdia entre el món urbà i el món rural.
Quant a la producció del Noucentisme, es redueix la creació de determinats gèneres literaris; la poesia i l’assaig es tornen hegemònics, i arraconen la narrativa i el teatre.
Diferències entre Modernisme i Noucentisme:
MODERNISME
|
NOUCENTISME
|
-Gran llibertat formal: escriptura espontània, sense ordre.
--Natura en estat pur. Temes de paisatge rural i tradicionals per retrobar les arrels del poble català.
- Barreja de gèneres per unificar totes les arts.
- Valor de l’individualisme
- Defensa de l’espontaneïtat.
|
- - Domini de l’ordre, la perfecció i la bellesa formal.
- - Gust per allò que està relacionat amb l’urbanisme. Preferència per horts domesticats i jardins.
- - Conreu de la poesia i de l’assaig.
- Potenciació de les institucions.
- Defensa de la intervenció cultural.
|
Eugeni d’Ors i Rovira
Vida
Va néixer a Barcelona el 1881. Va ser l’ideòleg del moviment noucentista. Va estudiar Filosofia i Lletres, però aviat es decantà per la literatura. Va utilitzar dos pseudònims, Xènius i Octavi de Romeu. Va ser secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans.
La mort de Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, va tenir repercussions negatives per a Eugeni d’Ors, que va ser forçat a dimitir dels seus càrrecs oficials. Com a conseqüència d’aquest fet, l’any 1920 va abandonar la seva llengua i va començar a publicar en castellà. Va morir a Vilanova i la Geltrú el 1954.
Obra
Un dels gèneres que més va conrear fou la glossa, article breu de caire intel·lectual que publicava diàriament a La Veu de Catalunya, on alliçonava els seus lectors. Tot i que els temes tractats eren molt variats, l’objectiu sempre era el mateix: donar una determinada visió del món. L’estil que va utilitzar va ser innovador, ja que al costat d’un llenguatge elaborat, culte i refinat, ple d’arcaismes i neologismes, hi havia un tractament enginyós i àgil del tema.
Totes aquestes glosses (unes 3.000) van ser recollides en diversos volums. Els més prestigiosos són: La Ben Plantada (1912), en què presenta la dona ideal, Teresa, com a símbol dels valors del Noucentisme, capaç de transformar els indrets per on passava; i Gualba, la de mil veus (1915), en què explica la història d’una noia i el seu pare immersos en una natura, Gualba, com a gran protagonista.
En aquesta glossa publicada per Eugeni D'Ors el 1906 al diari "La Veu de Catalunya", es descriu molt bé quins són els valors del Noucentisme.
Eugeni d'Ors: Urbanitat
URBANITAT
Un distingidíssim periodista francès, que està fent un viatge
per Anglaterra, recorda una escena ben significativa, vista per ell a pocs
moments d’arribar a Londres. Vaig a resumir l’escena, per a il·lustració d’un
cert ordre especial de comportament que intentaré desvetllar en l’esperit del
que em llegeixi.
Detingueu-vos, barcelonins, amics meus,
detingueu-vos per un moment a imaginar. Tanqueu els ulls a n’aquest viure
barrocament virolat, massa pintoresc, que us envolta. Imagineu-vos una Ciutat
–he dit “una ciutat”, i no un campament de pedra–, una gran Ciutat, plena,
activa, normal, històrica i constantment renovellada alhora.
Imagineu-vos son lloc més i més vivent… ¿Veieu el quadro? En la gran plaça
pública, els grans edificis públics –columnates i escalinates– sòlids, severs i
augustos, patinats gloriosament per la capa de les edats. Entre ells, cases
particulars, sòlides, també. Maques, també, opulentes en ròtuls i anuncis.
Aquí, desemboca-hi, una gran artèria comercial. Allí, eixint-ne, una gran via aristocràtica.
Allà baix, nota alegre, una reixa d’un gran parc. Arbres, escultures, fonts.
D’aquí i dallí i pel mig, i arreu –divergents, diverses, contraposades, sempre
harmòniques– les grans multituds, vivents braços cívics.
Són les onze del mati, l’hora de més trànsit. Un automòbil
surt corrent de la gran via aristocràtica, i, a l’intentar donar la volta a la
plaça, resta atascat a son bell mig. Hi ha una gran munió de cotxes, d’omnibús,
de carros: la circulació és aturada mentre una llarga fila de vehículs espera
que l’automòbil sigui apartat. –Cap cotxer s’impacienta, ni crida, ni jura.–
Surt de l’automòbil un senyor tot elegant. Va asseguda, darrera, una senyora
tota eleganta. Ambdós romanen quiets, cortesos, indiferents. No tenen pas
l’aire de sospitar que són ells qui deturen la circulació a la gran plaça. Un
mecànic que seu al costat de l’impassible conductor, salta a terra i prova de
posar el vehícul en marxa, vanament. Segon assaig, sense resultat –i són més de
cent cinquanta el vehículs deturats–. És temps de fer alguna cosa. El senyor
conductor descendeix del seu seient i, junt amb el mecànic, empeny el cotxe. De
seguia, altres homes de bona voluntat empenyen amb ells. El cotxe es mou i vet
aquí que sobtadament, sense que pugui ningú deturar-lo, el motor es posa a
marxar i l’auto, inconscient de son poder destructiu, el segueix com un cego.
–Troba un carro i el cavall cau espantat. Després bolca el petit carretó d’un
venedor ambulant. Finalment la reixa del parc detura l’auto…– La senyora que
l’ocupa en cap moment ha manifestat espant. L’elegant conductor roman encara
impassible. El carreter s’ocupa en aixecar son cavall. El petit marxant del
carretó recull ses mercaderies escampades. Ni l’un ni l’altre dirigeix cap
injúria a l’aristocràtic conductor. Sembla no tenir-hi res a veure. – Però
un policeman és amb ell, veu els danys, li parla. En un minut
ha pres el nom i l’adreça de l’automobilista, del carreter i del marxant. – No
arriben a deu homes i dones que s’han deturat a contemplar l’escena.– El policeman se’n
va. Ja està tot llest. –Tot ha passat en ordre. Tot ha passat urbanament.
La Veu de Catalunya (10-V-1906)
Josep Carner i Puig-Oriol
Vida
Va néixer a Barcelona el 1884 en una família d’intel·lectuals, fet que li va permetre entrar en contacte amb el món de les lletres des de la infantesa. La passió per la literatura se li va manifestar des de ben jovenet i als dotze anys va publicar la seva primera poesia: L’Aureneta. Va entrar a la universitat als catorze anys a estudià Dret i Filosofia i Lletres, i hi va descobrir el catalanisme polític. Va treballar activament a l’Institut d’Estudis Catalans. L’any 1921 va ingressar en la carrera diplomàtica i exercí càrrecs a Gènova, Costa Rica Beirut, Brussel·les i París. L’any 1939, arran de la repressió franquista, es va refugiar a Mèxic, on va exercir de professor universitari i va col·laborar amb els intel·lectuals catalans que hi estaven exiliats. Va morir a Brussel·les el 1970.
Obra
La seva obra es pot dividir en dues etapes: la noucentista i la simbolista.
La primera etapa es caracteritza perquè segueix els models estètics del Noucentisme i la seva obra més destacada és Els fruits saborosos (1906), en què, en divuit poemes, fa un recorregut per les diverses etapes de la vida de la persona –infantesa, joventut, maduresa, vellesa- relacionant-la amb les fruites i les estacions de l’any en què es donen. L'escena parteix ocasionalment d'un gest o una anècdota, situada en una mena d'Arcàdia burgesa (paradís, lloc ideal) de tipus mediterrani pròpia del Noucentisme, que ens transporta a una reflexió sobre la condició humana. El subtil carpe diem que apareix dissimula la tristesa pel i la juventut perduts, i fins i tot pel drama de la vida humana. Aquesta obra el va consolidar com un dels millors escriptors, “el príncep dels poetes”. Una altra obra d’aquesta etapa és Auques i ventalls (1914), que aplega tota una col·lecció de retrats literaris que mostren persones i anècdotes de la vida urbana.
En la segona etapa, la simbolista, el poeta pren una posició més humana, i la seva obra adopta un aire més existencial i filosòfic. Destaquen El cor quiet (1925) i Nabí ( 1941).
Clemenetina Arderiu
Clementina Arderiu i Voltas neix el 1889 a Barcelona. Durant l'adolescència aprèn l'ofici familiar, l'argenteria, i hi treballar mentre estudia piano i llengües. Des de molt jove té passió per la lectura, la qual cosa l'anima a seguir el camí de la literatura.
Tot i la relació matrimonial amb Carles Riba, aquest no influeix de manera significativa en l'essència de la seva obra, més propera, per exemple, als postulats de Josep Carner o a la modernitat de Tomàs Garcés. No obstant això, la projecció de l'obra ribiana suposa una intensa vida intel·lectual que tots dos comparteixen i, també, nombrosos viatges que els porten a recórrer Europa.
Tant Clementina Arderiu com Carles Riba viuen exiliats fins al 1943 i la guerra té una presència important en l'obra posterior de l'autora. El 1938 havia guanyat el premi Joaquim Folguera amb Sempre i ara, però anys després, el 1946 afegeix una part que parla directament de les seves experiències de la contesa: "Sentiment de guerra". Entre el 1936 i el 1950 la producció poètica de l'Arderiu baixa de manera notable. Serà en aquesta dècada quan, després de situar-se dins l'ambient de postguerra, la parella de poetes tindrà de nou un paper essencial dins la poesia catalana, esdevenint un punt de referència dels autors que havien quedat al país i de les noves generacions. També durant la dècada de 1950 tornen a viatjar i tenen lloc els congressos poètics de Segòvia, Santiago i Salamanca.
Clementina Arderiu mor el 1976, a l'edat de vuitanta-set anys, convençuda que la seva obra havia respost en bona mesura a les seves intencions. Feia tres anys que havia publicat la seva Obra poètica reunida, de la qual va tenir cura ella mateixa.
Obra
El 1911, amb 22 anys, publica el primer poema i el 1913 és inclosa a l'Antologia de poetes catalans d'avui de la influent revista L'Avenç. El primer llibre veu la llum pocs anys més tard (1916), una recopilació que, amb el títol de Cançons i elegies, presagia els futurs interessos de l'autora. Aquest mateix any es casa amb el poeta Carles Riba, la qual cosa fa que prengui part activa a la vida literària catalana d'aleshores.
El 1920 publica el segon llibre de poemes, L'alta llibertat (1916-1920), on aprofundeix els trets fonamentals de la seva poètica. El crític Joaquim Molas ha destacat la fidelitat de l'autora tant a Carner com a la forma estròfica de la cançó.
De les estades a Alemanya i Anglaterra surten els poemes del llibre És a dir (1958), que guanya els premis Óssa Menor (1958) i Lletra d'Or (1960).
La mort de Carles Riba l'any 1959 fa que Clementina Arderiu abandoni la poesia durant dos anys. A poc a poc s'aniria gestant un llibre que no veu la llum fins al 1969, L'esperança encara, on l'autora analitza un dels seus temes més volguts i sovintejats, la necessitat de viure amb els ànims que t'atorga l'esperança.
Tot i la relació matrimonial amb Carles Riba, aquest no influeix de manera significativa en l'essència de la seva obra, més propera, per exemple, als postulats de Josep Carner o a la modernitat de Tomàs Garcés. No obstant això, la projecció de l'obra ribiana suposa una intensa vida intel·lectual que tots dos comparteixen i, també, nombrosos viatges que els porten a recórrer Europa.
Tant Clementina Arderiu com Carles Riba viuen exiliats fins al 1943 i la guerra té una presència important en l'obra posterior de l'autora. El 1938 havia guanyat el premi Joaquim Folguera amb Sempre i ara, però anys després, el 1946 afegeix una part que parla directament de les seves experiències de la contesa: "Sentiment de guerra". Entre el 1936 i el 1950 la producció poètica de l'Arderiu baixa de manera notable. Serà en aquesta dècada quan, després de situar-se dins l'ambient de postguerra, la parella de poetes tindrà de nou un paper essencial dins la poesia catalana, esdevenint un punt de referència dels autors que havien quedat al país i de les noves generacions. També durant la dècada de 1950 tornen a viatjar i tenen lloc els congressos poètics de Segòvia, Santiago i Salamanca.
Clementina Arderiu mor el 1976, a l'edat de vuitanta-set anys, convençuda que la seva obra havia respost en bona mesura a les seves intencions. Feia tres anys que havia publicat la seva Obra poètica reunida, de la qual va tenir cura ella mateixa.
Obra
El 1911, amb 22 anys, publica el primer poema i el 1913 és inclosa a l'Antologia de poetes catalans d'avui de la influent revista L'Avenç. El primer llibre veu la llum pocs anys més tard (1916), una recopilació que, amb el títol de Cançons i elegies, presagia els futurs interessos de l'autora. Aquest mateix any es casa amb el poeta Carles Riba, la qual cosa fa que prengui part activa a la vida literària catalana d'aleshores.
El 1920 publica el segon llibre de poemes, L'alta llibertat (1916-1920), on aprofundeix els trets fonamentals de la seva poètica. El crític Joaquim Molas ha destacat la fidelitat de l'autora tant a Carner com a la forma estròfica de la cançó.
La mort de Carles Riba l'any 1959 fa que Clementina Arderiu abandoni la poesia durant dos anys. A poc a poc s'aniria gestant un llibre que no veu la llum fins al 1969, L'esperança encara, on l'autora analitza un dels seus temes més volguts i sovintejats, la necessitat de viure amb els ànims que t'atorga l'esperança.
L'amor, la fe, l'alegria, el cant, la condició femenina, el dolor, l'angoixa, la tristesa, la por i la mort són els temes que, amb més o menys pes i amb tractaments diferents segons el moment i les circumstàncies, dominen una poesia molt treballada, depurada i mesurada en l'expressió del sentiment alhora que d'extraordinària força expressiva
Vegeu un exemple de la seva obra a AraPer saber-ne més:
Carles Riba i Bracons
Vida
 |
| Carles Riba i Clementina Arderiu, a la terrassa de casa seva de Cadaqués. |
L’any 1912 va conèixer la poetessa Clementina Arderiu, amb qui es va casar quatre anys més tard.
Va exercir de professor de Literatura a l’Escola de Bibliotecàries, de professor de Grec a la Universitat Autònoma de Barcelona i de traductor a la Fundació Bernat Metge. L’any 1932 fou elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans, on va col·laborar amb Pompeu Fabra en l’elaboració del Diccionari general de la llengua catalana.
L’any 1939, arran de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Riba va exiliar-se a França, d’on tornaria l’any 1943.
Va morir a Barcelona, el 1959, a causa d'una complicació postoperatòria.
Va morir a Barcelona, el 1959, a causa d'una complicació postoperatòria.
Obra
És un dels poetes més rellevants de la postguerra i un dels escriptors més importants de la literatura catalana del segle XX. Va destacar com a poeta, crític i traductor.
Va traduir clàssics com Homer, Èsquil i Virgili, i també escriptors del segle XX com Kafka, Walter Scott, Allan Poe, Gògol i Kavafis.
Les seves primeres obres tenen certa influència modernista i del poeta Joan Maragall, tot i que, ben aviat, es va decantar per l’estètica noucentista; més endavant, per la “poesia pura”, en què la perfecció formal i la nuesa del pensament prengueren la iniciativa, i finalment, per una poesia més existencialista.
El primer llibre d’Estances (1919) és una obra de temàtica amorosa i d’autoconeixement. En el segon llibre d’Estances (1930) els poemes de la primera part tenen com a tema el destí, mentre que en la segona part reprenen la temàtica amorosa.
La seva obra més destacada és Elegies de Bierville (1942), escrita durant el seu exili a Bierville, prop de París. A través de dotze poemes, impregnats de la mitologia grega, allunyat de tot el que havia estat el seu món, el poeta inicia un viatge interior de retorn a la seva pàtria, com Ulisses retornà a Ítaca; després, cap a la mort, com ho féu Orfeu per recuperar la seva estimada Eurídice i, finalment, renéixer i apropar-se a la poesia i a Déu.
Al llibre Del joc i del foc (1945) va introduir la tanka, estrofa d’origen japonès de cinc versos i trenta-una síl·labes (el primer i el tercer vers tenen cinc síl·labes i els altres, set).
Salvatge cor (1952) és un llibre de sonets molt humà, una reflexió basada en la seva pròpia experiència, en què analitza la relació amorosa carnal i l’amor a Déu.
..................................................................................................................................................
Vocabulari:
Solidaritat Catalana (1906-1909): moviment unitari català que unia diversos grups nacionalistes catalans, carlins i republicans. Va néixer com a resposta als fets del Cu-Cut (militars espanyols van assaltar i destrossar les redaccions del setmanari satíric Cu-Cut i del diari La Veu de Catalunya.
Mancomunitat de Catalunya: entitat política catalana constituïda el 6 d'abril de l914 per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes.
La Mancomunitat de Catalunya fou el resultat d'un llarg procés pel qual Catalunya aconseguí, per primer cop des del 1714, una administració pròpia.
Va dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficiència, sanitat i la xarxa de biblioteques populars.
Enric Prat de la Riba en fou el primer president fins el 1917 . El substituí Josep Puig i Cadafalch fins que la Mancomunitat fou dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera.
Escola Superior de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya: creada el 1915. L'Escola formava part del projecte de creació d'una xarxa de biblioteques populars que havia d'estendre's per tot Catalunya, i que responia a una aspiració reclamada durant anys. Eugeni d'Ors va preveure la creació d'una escola especial que formés el personal que havia de fer-se càrrec de les biblioteques i en va dissenyar el perfil professional. Eugeni d'Ors en fou director el primer director.
Tanka: Infant refugiat adormit
..................................................................................................................................................
Vocabulari:
Solidaritat Catalana (1906-1909): moviment unitari català que unia diversos grups nacionalistes catalans, carlins i republicans. Va néixer com a resposta als fets del Cu-Cut (militars espanyols van assaltar i destrossar les redaccions del setmanari satíric Cu-Cut i del diari La Veu de Catalunya.
Mancomunitat de Catalunya: entitat política catalana constituïda el 6 d'abril de l914 per la unió de les quatre diputacions provincials catalanes.
La Mancomunitat de Catalunya fou el resultat d'un llarg procés pel qual Catalunya aconseguí, per primer cop des del 1714, una administració pròpia.
Va dur a terme una important tasca de creació d'infraestructures de camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficiència, sanitat i la xarxa de biblioteques populars.
Enric Prat de la Riba en fou el primer president fins el 1917 . El substituí Josep Puig i Cadafalch fins que la Mancomunitat fou dissolta el 1925 pel general Primo de Rivera.
Escola Superior de Bibliotecàries de la Mancomunitat de Catalunya: creada el 1915. L'Escola formava part del projecte de creació d'una xarxa de biblioteques populars que havia d'estendre's per tot Catalunya, i que responia a una aspiració reclamada durant anys. Eugeni d'Ors va preveure la creació d'una escola especial que formés el personal que havia de fer-se càrrec de les biblioteques i en va dissenyar el perfil professional. Eugeni d'Ors en fou director el primer director.
 |
| Aula de l'Escola de Bibliotecàries, 1916/17 |
Fundació Bernat Metge: institució per a l'estudi dels clàssics grecs i llatins fundada el 1923 sota el patrocini de Francesc Cambó. A l'entorn de Carles Riba, que en va ser director, es va formar una escola de traductors de gran qualitat que ha incorporat al català més de 200 volums dels principals autors clàssics.
..................................................................................................................................................
Tanka: Infant refugiat adormit
Com qui reposa
en l’amor o en l’onada,
fill de la guerra,
dorms en la innumerable
falda absent de la fuga.
Carles Riba
..................................................................................................................................................
..................................................................................................................................................
Aglae i les taronges
Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes, com ocellada al vent.
I ja no va a l’encalç per l’herba i la rosada,
i té la cara pàl·lida d’un gran defalliment.
Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa, joiosa de la llum.
I ja de l’hort s’amaga per les desertes vies
I encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.
I arriba a les taronges, i en cull i se n’emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.
I Aglae, ja refeta, es bressa en l’esperança;
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l’infant que ja s’atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.
I veu la piadosa taronja que fou bella,
I jeu abandonada al rec vora l’espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.
Josep Carner, Els fruits saborosos
1. Vocabulari. Busca el significat de les paraules següents:
Aglae
deturada
encalç
altiva
es bressa
solleva
avinent
rec
espill
transpareix
lassa
3. A quin llibre pertany? Què en podem dir?
4. Quines característiques de la poesia noucentista hi trobem?
.....................................................................................................................................................
Poema II de les Elegies de Bierville
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei del mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
Carles Riba, Elegies de Bierville (1942)
+ Consulta el significat de elegia i explica'l.
+ Justifica per què el poema és una elegia.
+ Busca en una enciclopèdia o a Internet què és Súnion.
+ Quina descripció fa el poeta de Súnion? Coincideix amb la real?
+ Què simbolitza el temple per al poeta?
+ Per a qui serveix de guia el temple?
Feliç qui ha viscut... del seu Segon llibre d'Estances.
.....................................................................................................................................................
Poema II de les Elegies de Bierville
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei del mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
Carles Riba, Elegies de Bierville (1942)
+ Consulta el significat de elegia i explica'l.
+ Justifica per què el poema és una elegia.
+ Busca en una enciclopèdia o a Internet què és Súnion.
+ Quina descripció fa el poeta de Súnion? Coincideix amb la real?
+ Què simbolitza el temple per al poeta?
+ Per a qui serveix de guia el temple?
Feliç qui ha viscut... del seu Segon llibre d'Estances.
Foto: Zoltan Tasi
Uns wiegen lassen, wie
Aus schwankem Kahne der See.
Hölderlin
Aus schwankem Kahne der See.
Hölderlin
Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l'engany.
I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç
del record que fuig per un altre.
Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.
Qui tampoc endavant el seu desig no mena;
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s'abandona a una aigua serena.
i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l'engany.
I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç
del record que fuig per un altre.
Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.
Qui tampoc endavant el seu desig no mena;
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s'abandona a una aigua serena.
És el blog més complet que he trobat!
ResponEliminaGràcies a aquest blog estem tots preparats per afrontar el control de Català
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
EliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Eliminaano
ResponElimina