Respon les preguntes següents:
1. Quan apareix el Modernisme a Catalunya?
2. Quan finalitza? Quina data en marca el final?
3. Quins són els objectius del Modernisme?
4. Quines dues tendències ideològiques destaquen en el Modernisme? Explica-les i indica un autor català de cada una de les tendències.
5. La societat catalana viu en una constant transformació. Hi trobem diverses classes socials: burgesia, pagesia, menestralia i proletariat. Cerca algunes característiques de cada classe social compreses en l'època en què té lloc el Modernisme.
6. Com és l'artista modernista? Busca informació de la bohèmia daurada i de la bohèmia negra.
El Modernisme va ser un complex moviment cultural europeu que va adoptar diferents noms segons el lloc on es produïa. Aquest moviment pretenia contribuir a la modernització cultural i artística, gràcies a les posicions crítiques d'un grup de joves intel·lectuals procedents de la burgesia industrial i comercial, i es va desplegar en tots els camps de les arts plàstiques (arquitectura, pintura, escultura...), la música i la literatura. Hi confluïen tres grans objectius: la renovació dels materials artístics; una valoració de la consciència de ser artista i del valor de la imaginació; i finalment, l'intent de reivindicar el passat històric de ciutats o nacions.
La vigència del moviment modernista a Catalunya va ser d'uns vint anys. Va començar amb una sèrie de fets molt significatius com l'Exposició Universal de Barcelona (1888), les cinc Festes Modernistes de Sitges (des de 1892) i la creació de revistes (L'Avenç, Els Quatre Gats...); continuà amb la fundació de l'Institut d'Estudis Catalans (1907) i la Setmana Tràgica (1909), i culminà amb la mort del poeta Joan Maragall (1911), moment que és considerat el final del moviment.
En el moviment modernista hi van destacar dos corrents ideològics:
- El Regeneracionisme, que va adoptar una visió cosmopolita de la cultura, amb un elevat compromís polític i la voluntat de promoure la millora de la cultura i de la societat a través de l'art.
- L'Esteticisme o decadentisme, que va optar per allunyar-se dels conflictes socials i es va aferrar únicament a l'art, com a salvació individual. Per això, una part del Modernisme català té tanta relació amb la vida bohèmia, és a dir, la vida lliure, sense convencions socials i vivint de l'art, i no dels guanys de la indústria que alguns artistes havien rebut en herència.
Si voleu saber-ne més d'aquest moviment podeu mirar el següent enllaç:
Dins la literatura modernista parlarem de tres autors: Joan Maragall, que va destacar principalment com a poeta, Víctor Català, que va destacar dins el món de la narrativa, i Santiago Rusiñol, de qui ressaltarem la seva vessant com a autor teatral principalment dins la tendència esteticista.
Joan Maragall i Gorina ( Barcelona, 1860-1911)
VIDA
Va néixer a Barcelona el 10 d'octubre del 1860.Un cop acabat el batxillerat, el seu pare vol incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topa amb la seva resistència. El pare, en veure la inadaptabilitat del seu fill a l'empresa tèxtil, deixa que cursi la carrera d'advocat. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona ( 1888 ), i va exercir de periodista al Diario de Barcelona i més tard a L'Avenç, la revista més representativa del moviment. Des de les seves pàgines va donar a conèixer autors i corrents de gran importància a Europa.
A partir del 1900 va iniciar una intensa relació per carta amb intel·lectuals castellans.
Va morir a Barcelona el 20 de desembre de 1911, després d'haver aconseguit ser un professional de la literatura.
Maragall no és un catalanista militant però s'implica en
totes aquelles institucions, festes, entitats i costums més arrelats en la societat catalana. Per exemple, era un gran excursionista.
Com a creador, estigué molt vinculat amb l'Orfeó Català,
per a qui traduí cançons alemanyes i Wagner,
Com a poeta, dedica gran part de la seva obra a la
recreació dels mites, costums, símbols netament catalans. Per exemple, a
Visions i Cants, dedica poemes a personatges llegendaris (com Joan de Serrallonga),
patrones (La Mare de Déu de Montserrat), festes religioses (Dimecres de
cendra), la sardana, la senyera...
Per conèixer més la visió que té Maragall del paisatge: https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-medi-ambient/joan-maragall-i-el-paisatge/video/3323290/
Maragall no només va destacar com a poeta, sinó també com a assagista i traductor de poetes romàntics alemanys. A més, va estudiar alemany per poder llegir Goethe en versió original i va ser l'introductor de Nietzsche a la Península.
Des del seu vessant de periodista, es va comprometre amb la realitat social de la seva època; els seus poemes i articles creaven veritables estats d'opinió, arran, sobretot, de les guerres colonials ( 1898 ) i dels fets de la Setmana Tràgica (1909).
Va publicar cinc reculls poètics dels quals destaquem Visions & Cants (1900). Consta de dues parts: a la primera, les Visions, hi tracta diversos mites que formen el que ell anomenava les mares de l'ànima catalana (el comte Arnau, Joan Garí, el Mal Caçador). La segona part, els Cants, són poemes escrits per ser musicats ("El cant de la senyera", himne de l'Orfeó Català) que expressen la vitalitat del catalanisme i del moviment orfeonístic que van crear els músics modernistes al final del segle XIX.
El comte Arnau és un dels poems més representatius, basat en la llegenda romàntica del segle XIX i escrit en tres etapes ( 1900, 1906 i 1911), que coincideixen amb la seva evolució intel·lectual. La figura llegendària del comte Arnau, egocèntric i orgullós, simbolitza l'esperit de revolta de l'artista modernista.
La poesia dels primers anys és essencialment de tema amorós i romàntic, amb pinzellades populars. Preocupat, progressivament, per les qüestions civils i polítiques de la seva època va escriure un bon conjunt de poemes centrats en aquests temes. Maragall hi fa la crítica de la societat catalana i espanyola i en proposa solucions. En són un bon exemple Oda a Espanya (centrada en la crisi de 1898), Els cants dels joves, Oda nova a Barcelona (on es fa ressò de la Setmana Tràgica) i Himne ibèric.
En tots els seus poemes queda plasmada la seva teoria crítica i poètica, que desenvolupà en dos assaigs; Elogi de la paraula (1903) i Elogi de la poesia (1907); en aquests dos llibres formula la teoria de la "paraula viva". És una concepció romàntica de la poesia, segons la qual, l'espontaneïtat , l'emoció pura i la sinceritat en són requisits indispensables. El poeta ha d'esperar els moments d'autèntica inspiració i, aleshores, ha de "dir les coses tal com ragen". Les paraules escrites en aquestes condicions són vives. Un cop escrites, esdevenen sagrades, intocables, i, en conseqüència, el poema no s'ha de revisar, ja que en la revisió perdrien l'espontaneïtat, la puresa i la sinceritat.
Per conèixer millor aquest autor i la seva obra et proposem veure el següent documental de la sèrie "El meu avi":
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=644&p_ex=joan%20maragall
VISIONS I CANTS
III
Tota la nit ha vetllat,
i quan veu l'alba esclarida
alça l'espasa real
bo i cridant: Santa Maria!
Tots els cavallers s'aixequen,
més els raca l'embestida.
«Vergonya, barons, vergonya!»,
clama l rei en santa ira;
i com fera celestial
entra al combat i els hi atia.
Fou llavors que els sarraïns,
amb ullada estamordida,
van veure a l'host catalana
com mai ningú més l'ha vista,
i al blanc cavaller Sant Jordi
lluitâ en nostra companyia.
IV
«Mallorca, do'm menjar i beure,
que em seran dolços tos fruits.
Ara que t'he fet ben meva,
bé puc gaudir-me de tu.
Que n'és de bona la terra!
Com li escau el cel damunt!
Com més terra, més cel sobre;
com més cel, més quietud.»
Així a soles se parlava
aquell vespre l rei august,
i entre ls morts de la batalla
s'adormia am sòn segur.
V
Sempre més hi ha pensat
en Mallorca cristiana:
ni els grans amors de València,
ni els de Múrcia, ni cap altre,
li han fet perdre la memòria
de la dolça illa daurada.
«Tinc un regne sobre el mar
com no el té cap rei d'Espanya»,
murmura sovint el rei,
mig-rient i ple d'ufana.
I quan han passat molts anys
i és un vell de barba blanca,
encara li riu als ulls
la conquesta jovençana;
i quan, camí de Poblet,
dins de València finava,
va girâ's de cara al mar
cercant l'amorosa platja,
i va morir mig-rient,
pensant que se n'hi anava.
Joan Maragall, Visions i Cants (1900)
a) Busca les figures retòriques següents: anàfora, personificació.
b) A quin fet històric fa referència el poema?
c) Qui és l'estimada de Don Jaume?
d) On mor Don Jaume? On és enterrat?
LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar, ella cauria!
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
a) On va fer Maragall aquest poema?
b) Quins temes apareixen en aquest poema?
c) Quina relació té el sentiment de tristesa i solitud de la vaca amb el sentiment dels joves intel·lectuals modernistes?
Caterina Albert i Paradís-Víctor Català
VIDA
Caterina Albert i Paradís, més coneguda amb el pseudònim de Víctor Català, va néixer l'11 de setembre de 1869 a l'Escala (Alt Empordà) i hi va morir el 27 de gener de 1966.
Fou la gran dels quatre fills d'un matrimoni de propietaris rurals i va rebre la formació que corresponia a una noia de classe benestant ( lliçons de solfeig, de costura...). Des de ben petita, però va sentir una predilecció especial per l'art, concretament pel dibuix del natural, passió que més tard amplià a l'escultura. El seu pare esperonà les seves afeccions artístiques i ben aviat començà a pintar i escriure. Subscriptora de la Renaixença, diari i revista, també comprava revistes satíriques i llegia tota mena de llibres.
Va ser educada i instruïda en el sí de la família. Després de la mort del pare i de l'àvia materna, tingué cura de la mare i de l'administració del patrimoni familiar. Va viatjar per Europa i va residir llargues temporades a Barcelona.
Malgrat mostrar certa resistència a les intervencions públiques, va establir relacions amb els grans escriptors de l'època com Joan Maragall i Narcís Oller, amb els quals mantingué una gran amistat i per qui manifestà una gran admiració.
Víctor Català va ser la màscara que li permeté irrompre en el món de les lletres amb una força i una llibertat que xoquen amb la timidesa del seu caràcter. Aquesta dualitat entre la dona conservadora, de bona posició, i l'escriptora lliure, que escandalitza l'opinió pública amb els seus escrits, va desembocar en una literatura crítica i punyent en constant revolta contra l'ordre establert.
Llegeix l'apartat de biografia de Caterina Albert i digues per què creus que escrivia amb el pseudònim de Víctor Català.
"La Píndola"
" L'any 1900 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort l'any 99, i l'estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se'm la senyora. Em preguntà què feia. Eren els Cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-me'ls, no els hi vaig refusar. I al cap d'un mes de ser fora, la senyora va escriure'm: "Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui'm quin nom d'autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu". I tant, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l'origen del meu pseudònim".A partir de tota la informació que tens sobre l'autora, contesta aquestes preguntes:
a) Quan i on va néixer Víctor Català? Quants germans tenia? Quin lloc ocupava entre ells? La seva família era benestant o modesta?
b) Quan va utilitzar el pseudònim Víctor Català per primera vegada?
c) Quina mena d'educació va rebre? Si fos una estudiant de la vostra edat, quines assignatures li agradarien més? Quin batxillerat triaria, segurament?
d) On va viure tota la seva vida? A quina ciutat hi tenia un pis i hi feia llargues estades? On va viatjar?
e) Es va casar? Va tenir fills? Tenia moltes amistats o era una persona solitària?
f) Quan i on va morir? Quants anys tenia?
OBRA
Es dóna a conèixer amb el monòleg teatral La Infanticida que és distingit als Jocs Florals d'Olot el 1898, però l'escàndol que es produí arran de saber-se que n'era autor una "senyoreta de l'Escala", la determinà a amagar la seva identitat sota un pseudònim masculí i a censurar l'obra que no va ser representada fins l'any 1967.
El 1902, Drames rurals, un recull de relats amb dibuixos fets per la mateixa autora, van provocar una forta polèmica per la cruesa de les històries, tràgiques la majoria, i les tensions entre l'home i la natura de la qual és víctima. Drames rurals esdevé gairebé un gènere literari per a la literatura modernista, i marca l'inici de la primera etapa de la seva producció, la més rellevant tant pel que fa a la qualitat com a la quantitat.
Solitud (1905), novel·la publicada en fulletons de vuit pàgines setmanals a la revista Joventut des del 19 de març del 1904 fins al 20 d'abril del 1905, és, sens dubte, una novel·la cabdal de la literatura contemporània.
L'argument es basa en la història de la Mila, jove i bonica, casada amb un home ignorant i abúlic, incapaç d'estimar-la. La soledat i depressió progressiva que experimentarà enmig d'una natura despietada desembocaran en una tragèdia que l'enfrontarà i l'alliberarà, alhora, del seu destí.
Inspirada en un paisatge real, la muntanya ultrapassa la funció de marc per assolir un sentit simbòlic que juntament amb el d'alguns personatges, sobretot el pastor i l'Ànima, és la base del simbolisme que teixeix l'obra. A aquest tret cal sumar-hi un estil ric en imatges i recursos, especialment comparacions i descripcions i una llengua viva i expressiva.
L'èxit d'aquesta novel·la, l'avalen, no solament la bona acceptació de la crítica, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.
En tota l'obra de Caterina Albert sovintegen les referències a la situació de la dona i, particularment, a la seva marginació per raons de sexe. En aquest sentit els temes que inaugura són: l'expressió del desig femení, la crítica a la institució del matrimoni, les relacions entre dones, la maternitat, la solitud o la vellesa. Té plena consciència del que pretén i aquest fet, juntament amb els pròlegs que encapçalen els reculls, dóna idea d'una autora sagaç, independent i plenament innovadora.
Aquí tens un bon resum del què has estat llegint fins ara:
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18129&p_ex=caterina%20albert
Llegiu el fragment següent de Solitud i respons les preguntes.
http://www.andreusotorra.com/vinyetaliteraria/docus/catalav.html
- Escriu els adjectius que caracteritzen el personatge masculi (l'Ànima).
- Amb quins noms se l'anomena?
- On passa l'acció? Com ho saps?
- Fes un resum breu resum del que es narra en aquest fragment.
- Per què li ofereix monedes?
- Corregeix els errors gramaticals que hi trobis.
Santiago Rusiñol i Prats
Va néixer l'any 1861 en una de les famílies de l'alta burgesia catalana dedicada a la manufactura tèxtil. Orfe de molt petit, rep una fèrria formació al costat del seu avi, Jaume Rusiñol, que anava encaminada a la continuïtat del negoci familiar. Però Rusiñol ben aviat descobriria la vocació artística i assistiria a classes de pintura d'amagat del seu avi. Va ser un dels modernistes més polifacètics: dibuixant, pintor, col·leccionista, novel·lista, assagista i dramaturg, alhora que va conrear una imatge bohèmia arran de diverses excentricitats.
Decidit a trencar amb la imposició familiar, marxa a París el 1888, on hi resideix llargues temporades per espai de set anys. El 1894, en una de les seves vingudes de París, es trasllada al Cau Ferrat a Sitges, on celebraria en anys posteriors, concerts, conferències i alguns dels actes de les Festes Modernistes. La primera va consistir en una exposició de pintures l'any 1892. Més important va ser la segona (1893), amb la inauguració del Cau Ferrat. La tercera (1894) va estar dedicada a "l'art per l'art"; les dues últimes ja no van tenir tant de ressò.El Cau Ferrat, doncs, suposa un dels eixos del naixement i difusió d'un nou moviment, el modernisme, que carregava contra el romanticisme decadent i la rutina de la societat burgesa. Tot i això, l'obra de Rusiñol no va prendre gairebé mai un to social, de denúncia, sinó que va tendir a entendre l'art com a religió, l'art per l'art, l'adoració absoluta de la bellesa.
Va morir el 1931, a Aranjuez, on estava pintant els jardins.
Per saber-ne més sobre la seva vida pots consultar el següent enllaç:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-meu-avi/santiago-rusinol-motor-del-modernisme/video/3462030/
OBRA
La producció teatral de Rusiñol es pot agrupar en tres blocs:
- Obres curtes. Solen presentar el problema de les relacions entre l'artista i la societat i s'inscriuen dins d'una preocupació clarament modernista. Cal esmentar L'alegria que passa (198) i Cigales i formigues (1901). En aquestes primeres obres hi predomina la tendència esteticista.
- Drames. En aquestes peces Rusiñol recorre a estratègies com la polèmica, la denúncia, el costumisme i el sentimentalisme per tal d'atraure el públic. Destaca L'heroi (1903), obra que presenta la degradació moral d'un jove heroi que ha tornat de la guerra de Cuba. Aquesta obra s'acostaria a posicions més regeneracionistes.
- Comèdies, farses, sainets i vodevils. Aquest vessant de la seva obra el va fer especialment popular. Destaca Els Jocs Florals de Canprosa (1902), una obra d'estructura senzilla en què predomina l'humor i la sàtira.
L'obra més coneguda de Santiago Rusiñol és L'auca del senyor Esteve, que primer va publicar com a novel·la (1907) i, posteriorment, ell mateix va adaptar al teatre (1917).
Aquesta obra descriu, la història d'una família propietària duna botiga de vetesifils, en la qual el senyor Esteve, personatge principal de l'obra, que assolirà categoria d'arquetipus de la petita burgesia barcelonina, té un fill que vol ser artista, amb tot l'idealisme que aquesta decisió implica. Aquest fet, que recorda l'experiència vital de l'artista, provoca un enfrontament familiar en el qual la burgesia queda retratada com una classe preocupada exclusivament pels diners i sense sensibilitat per l'art i la creativitat artística.A través d'aquesta oposició, Rusiñol planteja una de les qüestions més decisives del modernisme: la relació de l'artista amb la societat burgesa, qüestió que es resol, al capdavall, en una entesa, un pacte.
Llegeix aquest fragment de l'acte cinquè de l'obra de Santiago Rusiñol L'Auca del Senyor Esteve:
SENYOR ESTEVE: Seu.. i... parlem, aclarim i sortim-ne d’una vegada, i sapiguem el que passa. (S’asseuen.) Ramonet, ja saps que una vegada et vaig preguntar què feies quan te n’anaves de casa, i em vas dir que te n’anaves a Llotja. Ja saps tu que no hi ha res al món que, llevat de tu i de la teva mare, estimi tan com la botiga. Tu ja saps com em vas prometre que la cuidaries com a pròpia, que teva és i que teva ha de ser... i ja no sols te’n vas a les tardes, sinó que te’n vas al dematí, i demà te n’aniràs a la nit, si no parlem clar i t’expliques bé. Digues d’un cop: a on vas quan surts?
RAMONET: A... estudiar.
SENYOR ESTEVE: Això ja ho vas dir. Digue’m si dius la veritat, i si la dius, de què ha de servir-te tot això que dius que estudies.
RAMONET: Doncs... doncs... el que estudio em té de servir per una cosa... per la carrera... que vull seguir.
SENYOR ESTEVE: Parla més clar i no et torbis... i no fem confusions, Ramonet.
RAMONET: que voldria seguir una carrera... que no és estar-me aquí... a la botiga.
SENYOR ESTEVE: No t’entenc, però quasi no et vull entendre. Només sospito el que vols i ja el cap se me’n va i m’agafa febre. La carrera que... vols seguir? Que no en tens una, de carrera? Què voldries?... Bah!... No pot ser!... Que voldries deixar la casa? Que saps el que et dius?
RAMONET: Sí, senyor.
SENYOR ESTEVE: I ho dius serè? I m’ho dius... a mi! I has nascut de mi i de la meva dona? I no cau el cel i la terra?
RAMONET: Pare... vostè m’ha fet parlar!
SENYOR ESTEVE: T’he fet parlar... per sortir-ne! Però que ho dius per matar-me, això? Que em vols matar? Que no tenies cap més punyal per clavar-me’l... fill descastat?
RAMONET: No, pare... no! Escolti...
SENYOR ESTEVE: Que no saps que aquesta botiga és més que tu i més que nosaltres? Que ens ha criat, ens ha donat nom, i que tu el voldries trepitjar i arrencar i fer-lo bocins, i que fent bocins aquest nom ens mataries a tots?
RAMONET: Deixi’m dir, només!
SENYOR ESTEVE: Calla, calla! No vull ni sentir-te la veu. Però no; parla, que ho vull saber tot! Quina és aquesta carrera?
RAMONET: És... ser escultor!
SENYOR ESTEVE (posant-se les mans al cap): Escultor?... Has dit escultor? A on són els mots per parlar i les llàgrimes per plorar? I la mort?... Porta’m la mort! Cinquanta anys de viure als llimbs per dur-me a l’infern! I pel meu fill!
RAMONET: Però escolti... El ser escultor no és deshonor! Al contrari. Vostè encara no sap el que és!
SENYOR ESTEVE: Que no sé el que és, em goses dir? Encara tu no eres al món que ja el sabia aquest ofici. És una ofici de perduts, de dropos, de pobres!...
RAMONET: Pare, per Déu!
Després de llegir aquest fragment respon les següents preguntes:
a) Quins són els personatges que apareixen?
b) Quin és el conflicte que es planteja?
c) Què té a veure amb l'autor?
d) Quines dues realitats queden contraposades a través dels personatges i com es relacionen amb l'ideari modernista?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada