Miquel Martí i Pol
Miquel Martí i Pol va néixer a Roda de Ter el 19 de març de 1929 i va morir a Vic l'11 de novembre de 2003. Era una persona molt vinculada al seu poble, lloc on va viure sempre.
Va treballar com a escrivent en una fàbrica tèxtil des dels 14 anys. Als 19 anys li van diagnosticar una tuberculosi pulmonar i, mentre es recuperava de la malaltia, va llegir molt. La fàbrica va marcar la temàtica de la seva obra. Miquel Martí i Pol reflexionà molt sobre les condicions de la classe obrera.
El 1970 li van diagnosticar esclerosi múltiple, que és una malaltia degenerativa que li impedí moure's i parlar amb normalitat. El 1973 es va veure obligat a deixar la fàbrica on havia treballat durant trenta anys, a causa de la seva malaltia. En aquest moment, la seva poesia va començar a ser una reflexió del que li estava passant. Li serví com a procés de coneixement personal. En primer lloc, el poeta es mostra desesperat, angoixat, envaït per la solitud. A poc a poc, s'enfronta a la nova situació i no cau en la desesperança. Es presenta optimista, aferrat a la vida: malgrat les seves limitacions, està viu. El poeta cerca el que és essencial de la vida, personal i col·lectiva, i ho expressa de manera planera.
Miquel Martí i Pol tracta de grans temes de la literatura de tots els temps: l'amor, la mort, el desig... Ho fa d'una manera clara, senzilla, i intimista. També escriu sobre el seu país, Catalunya, ja que era una persona que hi estava molt compromesa, així com de la condició social dels obrers.
Les seves obres més importants són La fàbrica (1972), La pell de violí (1974), Quadern de vacances (1974) i Estimada Marta (1978).
Per saber-ne més; http://lletra.uoc.edu/ca/autor/miquel-marti-i-pol
Per llegir mostres de la seva obra:
1) Llegeix aquests tres poemes que tens a continuació i indica de quin tema parlen. Has de relacionar-los amb l'obra de l'autor i els seus trets biogràfics més destacats.
L’ELIONOR
L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “si senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava ,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “si senyor” i “bones tardes”.
"La Fàbrica " dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 309.
EL POBLE
El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
"El Poble" dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 163-164.
AUTORETRAT ALS SEIXANTA-SET ANYS
El cap, feixuc, m’ha encorbat les espatlles
i m’ha enfonsat el pit. Discretament
–i és d’agrair– el ventre va adquirint
la rodonor que els manuals prescriuen.
Cames i mans ronsegen i protesten
i la veu fa vacances permanents
esporuguida pels recels i els dubtes.
Només els ulls mantenen una activa
funció de vigilància i subministren
detalls insòlits a l’imaginari
que és qui serva dempeus la baluerna.
I ara, en silenci, esperaré una noia
que sé que no vindrà i, a poc a poc,
se’m farà tard mentre amb els ulls tancats
m’enfonyo pou endins del gran misteri
de mi mateix i assajo vanament
d’interrogar la mort que sempre em ronda.
i m’ha enfonsat el pit. Discretament
–i és d’agrair– el ventre va adquirint
la rodonor que els manuals prescriuen.
Cames i mans ronsegen i protesten
i la veu fa vacances permanents
esporuguida pels recels i els dubtes.
Només els ulls mantenen una activa
funció de vigilància i subministren
detalls insòlits a l’imaginari
que és qui serva dempeus la baluerna.
I ara, en silenci, esperaré una noia
que sé que no vindrà i, a poc a poc,
se’m farà tard mentre amb els ulls tancats
m’enfonyo pou endins del gran misteri
de mi mateix i assajo vanament
d’interrogar la mort que sempre em ronda.
"Autoretrat als seixanta-set anys" dins Miquel Martí i Pol. Llibre de les solituds. Barcelona: Edicions 62 / Empúries, 1997, p. p. 39.
Montserrat Roig i Francitorra
Va néixer a l'Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946, en el si d'una família acomodada i envoltada d'un ambient culte, que li va facilitar el contacte amb la literatura. Després de fer els estudis primaris i secundaris, va estudiar a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual i es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, l'any 1966 participa en la Caputxinada, moviment de protesta de diversos intel·lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès. Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint "que vol oblidar".
Va treballar en diferents feines editorials. En aquesta època va guanyar alguns premis literaris, però no va ser fins el 1970 que va guanyar el premi Víctor Català amb l'obra Molta roba i poc sabó...i tan neta que la volen (1970) que li facilità l'entrada a publicar les seves obres. Precisament s'assabenta que és guanyadora d'aquest premi quan, hores abans de la nit de Santa Llúcia, el 13 de desembre del 1970, juntament amb un col·lectiu d'intel·lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l'anomenat "procés de Burgos", que condemnarà a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d'ETA. Ella mateixa defineix aquesta experiència amb les paraules següents: "Vaig entrar a Montserrat com a 'llicenciada' i en vaig sortir com a 'escriptora'". Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
L'escriptora es proclamà deixeble de Mercè Rodoreda. Amb voluntat de dedicar-se professionalment a la literatura, va alternar la narrativa amb altres gèneres com ara l'assaig, la biografia, la crònica o el periodisme.
Va morir el 10 de novembre de 1991.
OBRA
Autora d'èxit i compromesa amb la cultura catalana i amb el feminisme, es va donar a conèixer amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (Premi Víctor Català 1970), fet que li va valer la inclusió, ja el 1971, en La generació literària dels 70.
Aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres(1977, Premi Sant Jordi 1976) i L'hora violeta (1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de tres generacions de les famílies Ventura-Claret i Miralpeix), literaturitzen la història de la petitat burgesia de l'Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX incidint sobretot en els darrers temps del franquisme. Els textos es construeixen des de l'òptica de les dones que viuen aquesta història i, per tant, en donen una versió marcada per la condició sexual dels personatges principals.
Una part important de l'obra de Roig reflecteix en literatura la vida quotidiana de la petita burgesia de l'Eixample de Barcelona, especialment a l'època de la postguerra. Hi són importants temes com les relacions entre les dones, els rols socials que se'ls adjudiquen, la sexualitat femenina, les relacions de poder entre els sexes, etc.
Aquest primer recull de narracions inaugurava un cicle que va continuar amb tres novel·les: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres(1977, Premi Sant Jordi 1976) i L'hora violeta (1980). Les quatre obres, relacionades intertextualment per les protagonistes (les membres de tres generacions de les famílies Ventura-Claret i Miralpeix), literaturitzen la història de la petitat burgesia de l'Eixample barceloní des de finals del segle XIX fins als anys setanta del segle XX incidint sobretot en els darrers temps del franquisme. Els textos es construeixen des de l'òptica de les dones que viuen aquesta història i, per tant, en donen una versió marcada per la condició sexual dels personatges principals.
Una part important de l'obra de Roig reflecteix en literatura la vida quotidiana de la petita burgesia de l'Eixample de Barcelona, especialment a l'època de la postguerra. Hi són importants temes com les relacions entre les dones, els rols socials que se'ls adjudiquen, la sexualitat femenina, les relacions de poder entre els sexes, etc.
Va ser una escriptora compromesa amb la societat del seu temps. A El cant de la joventut (1989), recull de vuit narracions, es recrea la joventut perduda i s'exalça alhora la bellesa i la crueltat de l'existència humana. A Digues que m'estimes encara que sigui mentida (1991) l'autora va escriure, a manera de memòries les seves impressions sobre la literatura i la condició d'escriptora, fent un repàs a la seva producció.
Paral·lelament, i en relació directa amb l'activitat periodística i amb la militància política catalanista, esquerrana i feminista, va publicar Els catalans als camps nazis (1977) o L'agulla daurada (1985), etc.
Els volums d'entrevistes periodístiques i televisives, i els reculls d'articles juntament amb alguns pròlegs, completen una obra que ha estat objecte de nombroses reedicions i que s'ha traduït a diverses llengües (anglès, francès, alemany, portuguès, hongarès, italià, espanyol, etc.).
La seva obra s'inscriu dins de la tradició realista, encara que incorpora elements simbòlics i poètics en la línia de la narrativa de Mercè Rodoreda.
Els volums d'entrevistes periodístiques i televisives, i els reculls d'articles juntament amb alguns pròlegs, completen una obra que ha estat objecte de nombroses reedicions i que s'ha traduït a diverses llengües (anglès, francès, alemany, portuguès, hongarès, italià, espanyol, etc.).
La seva obra s'inscriu dins de la tradició realista, encara que incorpora elements simbòlics i poètics en la línia de la narrativa de Mercè Rodoreda.
http://lletra.uoc.edu/ca/autora/montserrat-roig
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/noms/montserrat-roig/video/5475952/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada